Thank you all, it´s been beautiful!

Després de 3 avions, 26 hores volant, cansament i nervis per tot, vam arribar a Barcelona. La família complerta ens estava esperant a l’aeroport, no fos cas que volguéssim agafar qualsevol altre vol que tornés a marxar ben lluny!!! NO, que abans us hem de veure a tots i a totes!!!

I ara ja fa poc més d’una setmana que estem per aquí, aclimatant-nos, intentant-nos acostumar als horaris (el jet lag pot arribar a a ser el pitjor enemic de l’espècie humana, oi Jaume?), a tenir casa, al menjar (bé això és fàcil, visca les calçotades!!!!), a les ones del mediterrani i als virus estomacals…

Se’ns ha acabat la vida nòmada per un temps, recórrer kilòmetres plens de sorpreses, aventures i llocs desconeguts i increïbles. Se’ns acabat anyorar-vos, calcular les hores per poder trucar, els skypes i les ganes de casa.

Ja som aquí. Amb tota la motxilla plena, amb energia renovada i disfrutant de tots els moments que podem compartir amb tots i totes vosaltres. Cadascun d’ells són un regal! Ha estat un viatge prou llarg i intens com per tenir la sensació que ens ha canviat una mica…i això és el millor, perquè tornem al mateix lloc de sempre però amb un punt de vista un xic diferent, amb nous aprenentatges i reflexions de diari de bitàcora.

En total hem estat 3 mesos, 16.800 kms conduïnt (!!!!), moltes hores en un país increïble, amb una gent fabulosa, en una naturalesa protagonista.

Us hem de dir que ens ha encantat tenir-vos en aquest espai. Saber que ens llegíeu ens feia sentit més a prop, més com a casa en una terra tan llunyana. Aquest blog s’ha anat creant amb la il.lusió de tots vosaltres també. I per això volem compartir amb vosaltres un últim resum del viatge on la protagonista és la watermelon, la campeona que mai s’ha separat de nosaltres fins els darrer dia…

Per ara doncs, aquest blog es queda aquí… ja us ho direm quan tornem a engegar el watermelon tour, per a que estigueu ben preparats i preparades… Per cert, us hem de confessar que aquest matí hem vist un reportatge de Hawai molt interessant…

GRÀCIES!!!

Tasmania and the devils

 

Vam anar a dormir al costat del port. Estàvem molt nervioses i no volíem perdre el ferry. És com si per anar a ses illes anéssiu a dormir al moll de la fusta. I a les 7 del matí ens sona el despertador. Amb la furgo és tant fàcil com treure’s la son dels ulls, rentar-se la cara i saltar al seient de davant. Brrrrrr brrrr, quin soroll més bonic que té el motor de la watermelon.

7:15 i ja estàvem a la cua per entrar a L’Spirit of Tasmania,  el ferry, tot i que no sortíem fins a les 9:30. Però aquí tot es fa amb relax, així que no worries. Dues horetes per col·locar la van al seu lloc i a explorar el vaixell… Era com si estiguéssim a Titànic. I tant!! partideta de dòmino, classe de zoologia, taller de dibuix i cinema. Jejejeje, aquí a Australia s’ho saben muntar molt bé, o no? Després de 10 hores de viatge hem vist foques, hem atravessat l’estret de Bass i ja som a Tasmania.

Molta gent diu que Tasmania és com Nova Zelanda en petit, perquè està plena de parcs naturals i zones increïbles.

Conduïm fins que es fa fosc i aconseguim veure el que ens sembla un dimoni de Tasmania. Res a veure amb els dels dibuixos animats….i no ho entenem, d’on surt aquest dibuix si realment no s’assembla de res?!

El nostre planning és donar la volta a l’illa. Comencem per la costa Oest, on ens han dit que hi ha wild surf, ones massa bèsties per nosaltres. Arribem a Marrawah i el mar sembla una bassa d’oli…

I aquí comencem a aprendre dues coses essencials de Tasmania:

1- El temps aquí és totalment impredictible. Pot fer un sol do caralho i de cop tapar-se fins a caure un ruixat increïble.

2- Les distàncies són molt més grans del que ens esperàvem. Acostumades al Mainland (al continent australià) hem subestimat les distàncies Tasmanes. Ens esperen molts kilòmetres per davant!!

Després d’un primer dia de sol i platja decidim anar cap al centre de l’illa, on hi ha una de les millors perles de Tassie, les Cradle Mountains, un parc natural ple de llacs on es pot fer trekking per a tots els gustos.

 I nosaltres ens morim de ganes de calçar-nos les botes i notar una mica d’hivern, estem cansades de tant d’estiu, jejejeje. Així que com a bones muntanyeres ens llevem a les 6:30 del matí, ens abriguem, esmorzar energètic i…. i la sorpresa és que fa mal dia, hi ha molta boira… Però tot i així mos anam a la muntanya!! Volíem fer el cim més alt de les Cradel Mountains, que són una barreja entre el Pedraforca i Montserrat, però res, després d’unes hores de caminada, ja no ens hi veiem!! Tot i així fem una bona caminata, on trobem les curioses caques quadrades del wombat (la Laura us pot explicar el tema dels múltiples esfinters d’aquests bitxos amb més calma…)

 

Després de les Cradle Mountains, ens dirigim cap a Hobart, al sud. Abans, però, fem una parada al Mount Field National Parc, on vam podem veure un bosc d’eucaliptus regians (una de les espècies d’arbre més altes del món), una cascada i pademelons, una tipus de cangurs en miniatura. Continua plovent però estem molt contentes de poder portar les botes!!

 

El primer que fem en arribar a Hobart és anar a menjar peix. Uaaaaahh!! increïble. Si una cosa hem de destacar de Tasmania és que el peix és molt i molt bò (i barat!!).

A Hobart quedem amb l’Amy, una amiga d’una amiga de Laura, que ja havíem conegut a Barcelona i que ens havia descobert el plaer d’esmorzar yogurt amb fruita i muesli….mmmmm!! L’ Amy és una biòloga molt de camp i té la sort de viure pràcticament a la muntanya, on hi té un hort i hi fa compost i tot. Ens va agradar moltíssim retrobar-nos amb ella i la seva alegria! I aquest cop ens va ensenyar el plaer de menjar el formatge amb pebre típic de Tasmania, mmmmm!!

Després de Hobart hem de començar a pujar cap el nord. Hem de calcular molt bé les dies que ens queden i els quilòmetres que ens queden per fer, per no perdre el vaixell de tornada!! Així arribem al Frecynet National parc on, malgrat el mal dia, podem veure unes platges amb unes roques espectaculars.

 Aquest mateix dia pugem més al nord, fins a Sant Helen, on disfrutem d’una mariscada en un restaurant-vaixell…ooooohhh!!! quin plaer!! Abans de tornar a Devonport (des d’on surt el ferry), tenim temps d’anar a la Bay of Fires . Increïble. Platges de sorra blanca, aigües turqueses i unes formacions rocoses espectaculars.

Diuen que aquesta part de l’illa es diu així perquè quan van arribar els europeus, des dels seus vaixells, van veure un munt de fogueres per tota la costa. A Tasmania hi havia molts aborígens, pobles que havien trobat la manera de conviure amb les particularitats d’una terra molt propera a l’Antàrtida, amb vent i aigües gelades i amb una orografia molt muntanyosa. Dels últims aborígens tasmans se’n conserva una foto esgarrifant, on se’ls pot veure embotits en tratges d’època i amb cara de por i resignació.

La Bay of Fires és senzillament espectacular. Les roques estan covertes d’uns líquens de color taronja que, en contrast amb el blau del mar i el blanc de la sorra, fan un paisatge cromàtic deliciós. Nosaltres fem una caminada per la platja (aquest cop sense botes) fins que acabem rebentades.

De camí a Devonport fem una parada a Narawtampu National parc, que ens han dit que hi podem veure molts wombats. I tot i que no en veiem ni un, ens perdem pels seus camins i disfrutem d’una dutxa d’aigua freda regeneradora!!!

Després d’una setmana, toca tornar a Melbourne. Pel cami, comencem a veure signes de que la nostra tornada cap a Barcelona s’acosta. I com de costum, per no perdre el vaixell, tornem a dormir al costat del moll. I ja sabeu, una tornada lúdica i amb el mar una mica més mogudet….

I ara ja estem a Melbourne, de despedida d’aquesta aventura antípode. Tot i això, encara no hem tingut temps d’assaborir-ho…ens queden uns dies i hem de vendre la Watermelon. Aquest matí hem tret totes les nostres coses i l’hem netejat ben neta per a que enamori a algú altre…se’ns fa difícil però no ens la podem endur cap a Barcelona, deixem així la nostra llar amb rodes…aisssshh!!

De Sydney a Melbourne

Aquest ha estat l’últim tram de ruta per tancar el cercle que vam començar a dibuixar per terres australianes fa dos mesos i mig, la costa sud.

I tot i que pensavem que seria un cami fàcil i tranquil, d’anar fent, hem tingut algunes sorpreses i aventures.

Primer va ser Tathra, un aparent poblet de costa solitari i avorrit amb una platja espectacular. Després d’uns dies sense fer massa esport, l’endemà d’arribar a Tathra ens vam llevar una mica hiperactives…vam anar a córrer per la platja, vam estar nedant una estona, vam esmorzar (ens van convidar a crepes només per ser de Barcelona, oleee!!!) i, per acabar, tres horetes de surf!!!

Tathra te un dels molls de fusta més antics d’Austràlia!! nosaltres hi vam anar per veure que se cocia..

Desde Tathra, vam decidir seguir la nostra ruta fins a Edén, un poblet conegut per la seva tradició balenera. Però amb tant de moviment, la furgo va decidir que haviem de descansar una mica…, ens vam quedar aturades en una àrea de servei amb la bateria morta. Després de que el mecànic ens dongués el diagnòstic, vam assumir que ens hauriem de quedar al poble tot el cap de setmana…bufff!!! Vam tenir molta sort, per que els del Rac ens van pagar un super-motel…Feia molt de temps que no teniem una habitació per nosaltres, amb lavabo, nevera!! Realment van ser uns dies de descans, sense haver de buscar lloc on aparcar la furgo per dormir i uns lavabos públics anb dutxa, jejeje. Fins i tot vam poder fer una barbeque i relaxar-nos en un jacuzzi!!

Tot el poble Australià ha quedat commogut pels incendis i hi ha molts llocs on es fan recol·lectes de tot tipus

Després del cap de setmana obligat de relax, vam tornar a la carretera. I ja que hi estavem posades, vam descobrir que l’altre assegurança del cotxe (si voleu saber més sobre assegurançes a australia, en parlem amb calma, ok??), ens permetia canviar gratix el vidre de davant de la furgo. Tot i que des de que teniem la watermelon el vidre estava esquerdat, vam dir que feia dos dies que un supercamió ens havia llançat una pedra… Aixi que vam anar a Bairnsdale, on el mecànic que ens va canviar el vidre ens va deixar un cotxe per a que poguéssim visitar el poble mentre ell feia la feina…Ostres!!! Acostumades a conduir la nostre superfurgo, anar amb un fordfiesta se’ns va fer molt molt extrany!! el mon es veu molt millor des de la Watermelon!!

En el camí, hem pogut veure algunes de les petjades que han deixat els incendis en els boscos d’aquest país. La veritat és que ens van venir esgarrifances!!

Ja ens quedaven pocs quilòmetres fins a Melbourne…, però abans de cosmopolitzar-nos altre cop vam decidir anar a Philip Island, una illa al sud de l’estat de Victoria a la que es pot arribar creuant un pont. Està plena de platges espectaculars com la de Woolamai, on només poden fer surf els i les més experimentats. Nosaltres vam anar a la platja d’smiths, per a beginners..

.

A Philip Island també s’hi troben els pinguins més petits del món. Tot i que en vam poder veure, no vam tenir temps de fer cap foto, són molt petits i s’amaguen molt ràpid!!

Aquí una foto de la Laura buscant pingüins….sense comentaris!

I després de dos dies aïllades, va arribar el moment d’anar cap a Melbourne. I aquí estem, flipant altre cop amb aquesta magnífica ciutat. Només arribar, vam anar al barri de Sta. Kilda, on ens vam poder passejar per un mercadillo hippie nocturn on es podien menjar plats exòctics com la paella, jejeje.

Aquest matí ens hem llevat i hem estat enganxant cartells per tots els youth hostels de la ciutat…ens venem la Watermelon!!! Però abans de despedir-nos, demà marxem totes juntes a Tasmania per una setmana, què més podem demanar?

DOWN UNDER THE FIRE

Pengem una petita reflexio sobre els focs que ha patit l’Estat de Victoria aquesta setmana… (perdo pel defecte professional).

No us perdeu, per aixo, el post de Sydney Sydney que vam penjar fa dos dies (el podeu veure mes avall)

Sembla una broma quan els boscos del voltant de Melbourne estan cremant al mateix temps i lloc on se celebra la 9a Conferència Internacional sobre Meteorologia de l’Hemisferi Sud. Encara és més sarcàstic quan llegeixes les conclusions. “Com més augmentin les temperatures més dies hi haurà on el perill d’incendis sigui elevadíssim”. Exactament el que ha estat passant al darrer mes a Melbourne. Temperatures que han estat 15 graus superiors al promig dels darrers 40 anys, se sumen a l’escassa pluviositat d’aquesta estació. El passat dissabte Melbourne va patir la temperatura més alta en els darrers 154 anys. En un clima estable aquests fenòmens no es donen. Què està passant?

Deixant a part la possible intensionalitat dels focs i del també possible abandonament de la gestió dels boscos, la comunitat científica ja feia un parell d’anys que alertaven sobre una situació climàtica a l’estat de Victòria que estava fent propensa l’activació d’incendis. La intensa sequera que Austràlia pateix des de fa 12 anys, pot ser causada per una variabilitat climàtica natural, però és evident, que també és una consequència de l’augment dels gasos d’efecte hivernacle, que generen més calor i per tant, més sequera. I on va aquesta calor? Part s’evapora i seca la terra, la resta s’evapora i va cap a les zones tropicals i subtropicals on el patró també ha canviat. On solia ploure, ara ho fa més intensament i més aviat del que era habitual. Així, tenim un país on part del Sud es crema alhora que el Nord, s’inunda més que mai.

Aviat ja no es parlarà de l’estació seca o humida, sino de l’estació dels focs i de les inundacions. Si tot segueix com ara, les èpoques amb risc de focs començaran abans d’hora i duraran més temps, i seran moderadament més intenses. Els experts diuen que aquest patró es podrà observar cap al 2020, és a dir, d’aquí a només 11 anys. El canvi climàtic és obvi. Ja no cal comparar si aquest patró es dóna cada 100 o 1000 anys. Si seguim així, caldrà que ens calcem per poder viure en aquesta nova estació amb temporades més seques, més caloroses i amb la inseguretat que potser avui, esclata el foc. Aquest és ara el nostre clima.

Fa dos mesos que estic donant voltes per aquest país indomable. He viscut les inundacions de la zona tropical del nord i per sort, estic prou lluny dels incendis del sud. Podríem dir que sóc una dona dotada de mala sort amb tants desastres naturals aprop, però desafortunadament aquest és el patró climàtic que Austràlia i altres zones del planeta patiran si les coses no canvien. Benvinguts i benvingudes a l’estació dels focs i l’estació de les inundacions. Aquest serà el món en el que ens tocarà viure, si res ni ningú ho impedeix.

Laura Carrau

Comunicadora Cientifica

SYDNEY, SYDNEY!

(Primer de tot volem dir-vos que estem perfecte. Malgrat els focs que hi ha hagut al sud del pais i les inundacions del nord, hem tingut la sort de disfrutar d’uns dies espectaculars a Sydney. Tot i que anem cap al sud, on hi ha hagut la majoria dels focs, tranquilitat absoluta perque han baixat molt les temperatures, plou, els focs estan gairebe tots controlats i nosaltres els esquivem de ple perque anem per la costa. Aqui us deixem amb la superaventura en la big city!!)

Ja estem preparades per entrar a la gran ciutat. La Marta té els mapes ben agafats entre les mans i la Laura es concentra pel possible gran trànsit. No sembla una ruta fàcil. La ciutat s’exten entre nombrosos caps i bahies units per molts ponts. És gran, plena de gent, cotxes i nosaltres portem massa temps en llocs tranquils. Tot i això, en tenim moltes ganes.

Sí, ja hem arribat a Sydney, el primer lloc on van desembarcar els anglesos. Les primeres emocions es concentren quan travessem el Harbour Bridge, un pont de ferro enorme estil Brooklyn, des del que veiem la punteta de l’Opera House… tot arribarà.

Ens dirigim cap a Bondi beach, la platja més fashionetty i concorreguda de Sydney, i lloc on viuen en Marc, el cosí de la Marta i la Laia, una amiga de Mataró. Quines ganes tenim de veure´ls!

El primer que fem és anar a prendre una birra amb el Marc i la Laia. Ens expliquen lo bé que s’ho estan passant i sobretot ens diuen quins són els tresors de Sidney que no ens podem perdre… i és que s’han convertit en uns autèntics auzzie people!! En Marc pels matins estudia i la Laia està sempre liada i liant el cotarro. Què bé que s’ho han muntat!

Bondi, que en realitat és “Bondai”, sembla un poble dins una gran ciutat, es respira un ambient tranquil i alhora esportiu. La gent es passa el dia a la platja fent el que sigui. Una tarda vam tenir la sort d’assisitir a una cursa per triar el millor lifeguard de l’any. Era una espècie de triatló, en el que els participants havien de correr, nedar i remar sobre una taula. Semblava una passarel.la de “Miss cachas del año”. I ja ens veieu a nosaltres participant en l’ambient festiu i animant al personal, jejeje. A Bondi és on va néixer un dels primers clubs de lifesavers de tot el país, fins i tot hi ha una telenovel.la dedicada a ells.

L’endemà d’arribar, vam decidir anar conèixer el centre de la big city, malgrat estiguéssim tan bé a la platgeta. I és una ciutat impressionant. Té un jardí botànic espectacular, la famosa Opera House, el Harbour Bridge, el down town, Darling Harbour… Per casualitat vam acabar a la Biblioteca estatal on feien una exposició de fotografies i videos del Bondi dels anys 30! Ens va encantar!!!

Un dels ocellets que hi ha al botanic garden, jejeje

L’opera House, Harbour bridge i les flowers

Exposicio sobre Bondi Beach

A Sidney el metro va per l’aire!!

La Laura en unes galeries.. quant de glamour!!

Per les tardes el Marc ens ensenyava els millors racons de la city i de les platges del voltant i per la nit compartíem gelats, birres i festes amb la troupe de la Laia. Quina il.lusió poder compartir els seus mons, ni que fos per tres dies. (Laia no tenim ni una foto teva??!!)

Un dels matins, després d’un esmorzar llarg i relaxat a Bondai, vam decidir anar cap a la platja de Maroubra, una mica més al sud. En aquesta platja hi viuen els Bra Boys, un grup de surfers que intenten ensenyar la seva passió pel surf als xavals del carrer i dels quals se n’ha fet un documental. La Marta havia conegut al Sunny Aberton, un dels Bra Boys, a Barcelona, gràcies a Ravalsurf i la presentació del film per terres catalanes.

Els vam poder reconèixer fàcilment, pels tattoos que porten per tot el cos.. Vam decidir anar a seure a l’espigó per a fer algunes fotos. De cop, la Marta salta cap a la platja i atura a un noi que sortia de l’aigua amb la seva taula de Surf… era el Sunny Aberton!! quina il·lusió i quina casualitat!! jejeje, a més encara se’n recordava de Ravalsurf i va preguntar pels nois del Raval…. podeu imaginar com n’estava de contenta la Marta!

I és que Sidney és un mocador més en el mon, si no, no ens hauriem retrobat un altre cop amb el tirolès que ens havia muntat l’oktober fest a Daintree, us en recordeu?? Doncs si, ens vam trobar per casualitat a Bondai. I com li haviem promès, el vam anar a veure a la taverna on treballa a The Rocks, un dels barris més antics i bonics de Sydney, amb les millors vistes a l’Opera House i el Harbour Bridge.

La Laura amb Jemitis…

Durant la nostra visita a Sidney també vam tenir temps d’anar a veure el Fish Market, un mercat on, si hi vas mooolt d’hora, pots veure com desembarquen el peix i fan la subhasta. Nosaltres hi vam arribara a l’hora de dinar, jejeje. Va anar a veure un amic de la Laia que haviem conegut la nit anterior i ens va recomenar on anar a dinar. El cambrer era argentí i del Barça. Li vam fer tanta gràcia que ens va regalar un plat de gambes i calamars, quina triumfada!

Després de tres dies de big city, platges i familiars vam adonar-nos-en de que, quants més dies passéssin, més ens costaria marxar. Sidney enganxa!! A més a més, teniem la missió de trobar-nos amb uns amics d’un amic de Barcelona perquè havíem d’entregar dos caganers. Els caganers més viatgers del planeta!! jejejeje. Així que mapa amunt i mapa avall finalment vam trobat el paradís on viuen la Caroline i en David. Només a 45 minuts de Sydney hi ha un parc natural increible, però el més increible de tot, és que només es pot accedir a les cases que hi ha en barca!!! Imagineu-vos per un moment què seria si haguéssiu d’agafar una barca per arribar a casa vostra…ni metros, ni busos… és més, imagineu-vos el lloc on viuríeu!!

Ha estat alucinant, anant en barca, banyant-nos, fent bushwalking, anant a remar amb kayak per diferents caletes… fins i tot ens van convidar a assistir a un sopar de la comunitat al que hi vam anar en barca, of course!! Realment la Caroline i el David ens han tractat com unes princesetes, i Albert, els caganers, han creat furor!!! Què content estava en David!

I us hem de confessar que durant aquests dies, hem estat tres habitants a la Watermelon. I és que un dia, sense nosaltres saber-ho, va entrar un animaló atret per l’olor del cous cous. Una nit, la Laura va sentir un soroll de fulles fora de la furgo. La Marta, que és més aguda, de seguida va saber que aquell soroll no era ni de fulles, ni de fora de la furgo. Així que una matinada, mentre dormíem a Bondi beach, vam descobrir que algú havia rossegat una bossa de plàstic i s’havia intentat fer un niuet… Vam buidar tota la furgo dues vegades en tres dies, buscant i buscant sense trobar res més que rastres. El Jerónimo (així li vam dir) ha estat molt poc solidari amb nosaltres… Australia és molt gran com per haver de triar una furgo!! finalment, i després de donar-li moltes oportunitats, vam decidir comprar una mouse trap i volià, el nostre estimat Jerónimo ja no és entre nosaltres… quines coses ens passen, no?

I Us deixem amb una foto feta pel centre de la city..

De Byron Bay a Sydney

Ha estat possible, hem pogut sortir de Byron Bay, però la Marta ho té clar, no tornarem a trobar unes ones tan perfectes, llargues i tant poblades de fauna marina com les de Byron Bay. I creiem que aquest cop és cert…però que no cunda el pánico! Això no vol dir que s’hagin acabat les platges solitàries, ni els boscos tropicals, ni les aventures!

Després de Byron Bay vam seguir buscant més ones perfectes. Així que, baixant en direcció Sydney vam parar a les platges rocoses d’Evans Head (impossible ficar-se a l’aigua), Yamba i Angourine.

En una d’aquestes nits ens va venir de gust jugar a bolos, ja que gairebé cada poble, per petit que sigui, té el club de bowling. Dit i fet: entrem en un dels clubs i preguntem a un home on són les pistes. L’home estranyat per la nostra pregunta ens diu que són fora però que es juga de dia. Nosaltres mirem la pista estranyades i no entenem res. Veiem un camp d’herba dividit en linies i prou…sense bitlles, boles amb tres foradets, etc. Aleshores preguntem bowling no és bolos? (I li fem en gestos com es juga a bolos). L’home entre curiós i estranyat ens explica que al seu bowling hi ha una pilota petita que s’ha d’intentar tocar amb diverses boles i…. calla!!! Això és petanca!!!! Magalí, aquí triumfaries!!!! jejejeje

Angourine és un poble perdut de la costa est d’Austràlia, amb unes platges de somni. Hi vam anar perquè havíem llegit que els locals literalment salten les roques mentre fan surf! Disposades a trobar sonats del surf ens va sorprendre la tranquilitat i solitud d’aquest lloc. Ens van comentar que la platja més bonica estava dins un parc natural i que s’havia de caminar una mica per arribar-hi. I clar, nosaltres, hi vam anar. Per uns moments vam pensar en Menorca i les seves aigües silencioses i cristalines. Així que no vam agafar la taula i vam preferir disfrutar d’un pacífic tranquil i solitari.

La Marta no podia sortir de l’aigua i la Laura va tenir un arrebate de fer esport com tothom fa en aquest país. Es va posar a fer footing per la platja, springs, “escalada” i flexions… incredible! Potser és que troba a faltar les ballaruques flamenques.

Però aquest mar tan assossegador va durar poc. Així que vam decidir anar a buscar les taules de surf i refer la patejada cap a la platja. I sí, vam fer surfing…i rebolquing, quines ones!!!

(aquí teneis el recopilatorio… jejeje qué elegancia!!! Por cierto, Ravalpeople es Marta, vale?)

Després d’Angourine no hi ha hagut massa bones ones, hem passat per Coffs Harbour, Port Macquire, Seals Rocks i Anna Bay… i res! Així que hem aprofitat per aprendre una lliçó: Aquí cada cosa el seu temps… jejeje i ens hem divertit fent amics de diverses maneres…

A Seals Rock vam alucinar…un petit poble de costa amagat després d’una pista sense asfaltar (visca la watermelon!!!) amb un far de finals de segle XIX. Quina gran troballa!!

I mireu què vam veure des del far….

A Newcastle (una ciutat gran pero silenciosa) comencen a pujar les ones, quina disfrutada!!!! Com que ja s’han acabat les vacances escolars, pel matí les platges estan més tranquiles de gent i de taules. Feia dies que els surfers esperaven un mar així, i disfrutem d’unes ones assequibles per nosaltres, amb molt bon ambient i relax.

Bé, la Laura va començar el dia amb aquest ambient esportiu i relaxat, pero no el va poder acabar de la mateixa manera, jejeje: fent surf li pica una medusa. No patiu, les jellyfish són dels tròpics, més amunt!! Aquí l’aigua ja és mes freda. El Lifesaver li diu que li ha picat una blue stinger, que no pateixi. No tenen vinagre però li posa un spray i li dóna gel. Li comenta també que si se li dorm el braç fins a l’ombro és normal, que estigui tranquila que aquesta medusa l’únic que fa és mal… i tant!!!!

Però aquí no acaba l’aventureta animal de la Laura. Decidim avançar la ruta cap a Sydney, on hi ha el Marc, el cosí de la Marta, i la Laia, una amiga de Mataró.

Abans d’entrar a la big city decidim parar al Forest of Tranquility per dinar. Sí, és un lloc molt tranquil, amb alpacas, ocellets cantant, vaques, arbres que fan bona ombra… Així que muntem paradeta i dinem a la gespa. De cop, la Laura veu unes minúscules aranyes vermelles pujant per les seves cames….se les expulsa i quan es relaxa, nota una fiblada a la cuixa… mira i remira però no troba res més que una picadota que no té res a veure amb la dels pesats mosquits tropicals.

Farta de tant contacte amb simpàtics animalons, decideix aixecar-se i examinar el mapa de Sydney per “prepar” la gran entrada. Ok, tot bé fins que troba el que sembla una fulla negra i groga al dit gros del peu. Se l’intenta expulsar però està ben enganxada!!! No és una fulla, és una sangonera!!!! Agafa aire i crida: Martaaaaaa agafa l’oli!!! La Marta en un segon li ruixa el dit amb oli fins que la sangonera es desenganxa sense deixar la mandíbula dintre.

I nosaltres que ens pensàvem que ja havíem passat el perill dels animals…. ai mamiiiiiiiiiiiiiiii!!!

I ara per fin ja estem a Sydney, la gran Sydney… però això us ho explicarem més endavant que hi ha molta tela!!!

I us deixem amb una foto de la Laura per a que pogueu veure l’increïble grau de morenor que ha aconseguit, ja no és de color blanc bielorrús eh Sofi??? i encara ens queda un mes!!

Roxy is here!

Si. Hem pogut sortir de Noosa malgrat l’aigua turquesa del mar, el parc natural, els koales en els arbres i la gent encantadora. Però tot i així, seguim flipant. Austràlia segueix tenint tresors per tot i el que ens agrada és anar-los descobrint poc a poc. Ara us ho expliquem.

Deixem la Sunshine Coast amb Noosa, passem Brisbane i ens endinsem a la Gold Coast, l’antítesi de tot el que havíem vist fins ara. Edificis altíssims, costa superexplotada, rotllo Benidorm i moltíssima gent. Comencem a creure que realment la costa est és la part més poblada de tot Austràlia. Gairebé ens agafa un iuiu quan, de lluny, veiem aparèixer els primers edificis. On està la naturalesa? La Marta comença a posar-se de mal rotllo i diu que vol tornar a Noosa… paciència!

El primer lloc on arribem de la Gold Coast és Surfer Paradise. D’aquí són els edificis que vèiem. Fem un banyet de rigor (pel nom del lloc) i marxem ràpidament cap a Miami Beach (Anna vam pensar en tu i Red Hill, alias Monte Rojo). No té res a veure amb Surfer Paradise, torna a haver-hi naturalesa, cases de fusta i certa tranquil.litat. Aquí ens quedem! Les ones eren prou grosses (algunes massa) però alguna coseta es va poder fer.

I aquí comença l’aventura de la Laura i la seva nova taula. Si, després de trencar-se molt el cap, es decideix revendre la que tenia per comprar-se una minimalibú nova de trinca. Des del principi ja en volia una d’aquestes perquè són taules més estables i més grans. I és a Miami Beach on trobem la oportunitat i la ganga. És tan xula i va tan bé que se l’emportarà a Barcelona!!! Allà, les Minimal (com li diuen els locals) són molt cares.

(Roxy, our minimal)

(Oscar, has visto que caida más elegante… jejeje)

Després de dos dies seguits de surf i només surf, decidim explorar una mica l’interior ( el Hinterland), que segur que també té coses interessants. Llegim a la Lonely que hi ha unes piscines naturals prop d’on som, així que hi anem. Un cop hi arribem no ens acaben de fer el pes (hi ha molta gent i l’aigua és marronosa…), però ja que hi som decidim seguir la carretera. I on s’acaba? En unes gorges amb cascades i tobogans naturals!!! Com que ara és l’època de pluges hi ha molta aigua i passem una bona tarda disfrutant com dues nenes en un parc aquàtic enmig de la jungla. D’aquí no hi ha fotos perquè anàvem baixant el riu amb “lo puesto”.

Aviat tornem a anyorar el mar, així que anem cap a Coolangetta i Kirra, la seva platja. Aquí, fa uns anys es podia disfrutar d’unes ones espectaculars, grans i moooolt llargues, fins que l’ajuntament va decidir fer un espigó. Ara hi ha una gran platja de sorra amb molt poques ones. A algú li sona aquesta història?

Tot i així, nosaltres aprofitem per provar la nova minimalibú de la Laura. I la veritat és que és increïble, va molt i molt bé. La Laura aconsegueix pujar-s’hi de peus i la Marta la tasta una bona estona. La sessió s’acaba amb una tempesta sobtada que ens obliga a deixar la platja i seguir el nostre camí.

(La Marta també estrena la Roxy!)

Aquest cop ens dirigim cap a Nimbin, un petit poble de muntanya on hi viu una comunitat hippie força gran. Hi decidim anar per passar-hi el 26 de gener, que és el dia en que els Australians celebren el desembarcament dels primers britànics a Sydney. En molts llocs del país, aquesta és una gran festa patriòtica, on la gent mostra amb orgull banderes i altres símbols. Però hi ha altres llocs en que aquesta data representa el començament d’una gran invasió en la que van morir molts aborígens en nom d’una nova Austràlia. Una repressió cultural de la que avuí encara hem anat trobant molts exemples.

A Nimbin no fan cap celebració, creuen en “one Mob”, una Austràlia lliure i unida, on es respectin els drets de tothom.

Passegem una estona pel poble, tot és plè de murals reivindicatius i referents a maneres alternatives de viure. A Nimbin hi viu una gran comunitat d’artistes amb una estètica molt hippie i un estil de vida diferent.

Després de Nimbin seguim la carretera, atravessant muntanyes i prats d’un verd quasi escocès. Altre cop ens dirigim cap a la costa i, per fi, arribem a Byron Bay.

I altre cop tornem a alucinar. Byron te molta fama entre els surfistes pel seu estil de vida relaxat i les ones que s’hi formen. Està situat en el cap més oriental de tot el país i te unes platges espectaculars on s’hi fan unes ones llargues, netes i molt, molt grans, tot i que ara és estiu i són més assequibles per a nosaltres, jejeje.

I el més espectacular de tot és que hi hem pogut fer surf entre tortugues i dofins. Fuuuuuffffff, aquest és el millor regal que et pot donar el mar mentre estàs esperant l’ona!!

I quan la Laura es cansa de fer surf (la Marta maaaaaaaai) se’n va  a descobrir alguns racons terrestres, fa little trekkings, llegeix,  parla amb auzzies, segueix fent fotos… sempre troba alguna manera de distreure’s!

La Laura sap que li costarà molt arrencar a la Marta d’aquestes aigües…

I per despedir-nos una foto de la sortida del sol d’on hem dormit. Eren les 5:30am i la gent ja entrava a l’aigua!!! Estan ben folls aquests auzzies.